Els interns de l'establiment penitenciari de Villena, a l'institut

El destí dels alumnes, a les seues mans

Un grup de reclusos de Villena participen en una mena de taller preventiu contra el consum adolescent d’estupefaents amb els alumnes de 3r i 4t d’ESO

Crònica d'Elena Prieto Ferrero, professora en pràctiques de l'IES L'Estació

Alexei Leontiev, psicòleg rus i creador de la Teoria de l’Activitat, deia que les activitats humanes, caracteritzades per tindre una motivació o intenció que les done sentit, estan formades per accions inscrites en contextos que formen part dels entorns que les condicionen. La de dimecres passat era una d’aquelles activitats que van fer coincidir en el ací i en el ara a un grup de 15 reus de la presó de Villena i als grups de 3r i 4t de l'ESO de l'IES L'Estació. La intenció? Que els joves de l’auditori no tornaren a produir les errades que els presos havien comés. Com? Contant-los de primera mà el que havien viscut. Després de tot, l’experiència és sempre un grau. 

Amb la veu trencada, Félix —nom imaginari— dóna un pas endavant i, amb l’atenta mirada de l’auditori, es llança, com si li fos la vida, al relat de la seua història. Té dos fills, una exdona i una parella que l’espera. Amb 40 anys, en porta dos en presó, però la seua càrcer interior començà molt abans. Amb emoció, s’atura uns segons quan recorda que amb 8 anys, al seu país d’origen, Bèlgica, va patir assetjament escolar i que quan va arribar amb els seus pares a Espanya la situació a l’escola no va millorar gens ni mica. “Estava grosset”, en deia, i “tots es reien de mi”, contava. Després, les coses es van succeir com sempre transcorren, l’una darrere de l’altra: el primer cigarret, el primer canut, la primera ratlla… i no va mirar enrere mai més. El seu balanç: 25 anys de la seua vida desperdiciats per la droga. L’esperança? Els 25 mesos que porta sense consumir.

Abillada com qualsevol dóna corrent, allunyada de la concepció inicial adherida a la condició de presa que tenim, Paula —nom imaginari— camina amb peu ferm, cap a la part central de l’escenari. Es mou amb la seguretat de qui és conscient del que li ha succeït i del per què està fent el que es disposa a fer. Segura de si mateixa, comença el relat dels fets que l’han portat fins a aquest moment. És colombiana, perruquera de professió i va aterrar a Espanya fa 15 anys. La seua història comença amb l’enamorament d’un narcotraficant i acaba detinguda per la Interpol i amb 8 anys de condemna. La llum? Fa un mes li van donar el grau i el pròxim mes arriben els seus fills i, a més, es casa amb la seua parella.

Són dos veus de l’experiència mal conduïda, però pel saló d’actes de l’institut en van passar altres cinc, veus que amb més o menys coratge exposaven les seues vides, unes vides anònimes, desfetes per la droga. Totes les històries personals dels qui formen part d’aquest projecte són distintes, però totes tenen alguna cosa en comú: compartixen duresa i superació personal. Potser per això, els alumnes de 3r i 4t d’ESO guardaren silenci durant tota l’activitat i escoltaren atentament el que els presos havien vingut a contar-los.

L’obra teatral, com a punt de partida

Els testimonis dels convictes conformaven la segona part de l’activitat programada. Abans, després dels aplaudiments inicials, els presos s’havien col·locat el cartell d’actors i havien interpretat “Destí”, una obra teatral de caràcter moralitzant, escrita per un pres que havia estat intern a Villena. La peça, de curta extensió, pretenia fer reflexionar als alumnes assistents al voltant de la capacitat de decisió del ser humà i al voltant de les xicotetes decisions que afecten la nostra vida. Els protagonistes principals són dos adolescents, Antonio i Jose, que s’endinsen en el perillós món de les drogues sense assabentar-se de les seues conseqüències. Els dos arrasen pas a pas amb tot el que es creua pel seu camí fins que el destí els separa. 30 anys després es produeix el reencontre en un hospital: Antonio, casat i esperant una filla, va poder reconduir la seua vida; José, en canvi, ha sigut diagnosticat amb el VIH i la seua parella va morir de sobredosi. El personatge del destí, interpretat per un dels membres de l'UTE (Unitat Terapèutica i Educativa del centre penitenciari de Villena) sembla tenir la clau: “La sort la fa u mateix, les decisions les prenem nosaltres. Som el que fem i les decisions que prenem, la decisió és sempre nostra”.  

I els presos ho saben. Abans de poder formar part d’aquest grup han de passar per un reconeixement psicològic i s’ha de determinar fins a quin punt el projecte els va a ajudar. Aquest no és un projecte per a tothom, s’ha d’anar amb cura amb les eleccions perquè és molt fàcil que es trenque la dinàmica del grup. Per a ells, el teatre és una teràpia que els unix, perque és un projecte de tots.

L’experiència directa i personal

Després de la representació teatral i dels testimonis, els alumnes van ser els protagonistes. Llavors es van situar en grups d’uns 10 o 15 i van poder conversar amb un pres durant aproximadament un hora. Els alumnes escoltaven atentament i preguntaven de forma directa tot allò que volien conéixer i que els interessava: què has fet per a estar en presó?, com es viu en una presó?, és dur? Què feu allí tot el dia?... Els presos contestaven a les ocurrències dels adolescents intentant transmetre-los en tot moment un únic missatge: no escolliu el camí que jo erròniament vaig triar. 

Per a finalitzar, el centre va organitzar un dinar al bar del recinte on van participar alguns professors, membres de l'expedició de Villena, entre els quals figuraven funcionaris de presó i psicòlegs, i els propis presos. Després d’una picaeta tradicional, els participants van poder gaudir d’un bon plat de cassola, directament portada des d’Olleria, i de postres, unes coques variades, amb origen bocairentí, que de segur els presos no oblidaran fàcilment.